El contingut d’aquest curs tractarà temes relacionats amb el màrqueting social, la RSC, els RRHH o les pràctiques de l’antítesi de la responsabilitat social a l’empresa.

El curs s’impartirà a la seu de la Fundació CONFAVC, C/Doctor Aiguader, 18

Per a més informació o detalls.

No obstant això, hem posat en marxa un programa d’activitats d’estiu 2010 per a tots aquells que vulguin gaudir dels actes, excursions i activitats proposades; com per exemple visitar la Sagrada Família, gaudir d’un espectacle musical o realitzar una excursió fora de la ciutat de Barcelona.

Cost aproximat: 2.000€

Vull fer un donatiu i contribuir a unes vacances per a tots

Crec que puc finançar el cost total: amics@arrelsfundacio.org

El 12,3% de les persones sense llar a Barcelona són dones. El percentatge pot semblar petit, però darrere amaga una realitat particular i invisible de l’exclusió social. Les dones sense llar estan en una situació de major desprotecció i vulnerabilitat i presenten una incidència de malaltia mental més elevada que els homes.
Les dones sense llar a Barcelona, en xifres

1. El 12,3% de les persones sense llar a Barcelona són dones. A l’Estat espanyol, l’Institut Nacional d’Estadística parlava del 17,3% al 2005.

2. Tot i haver menys dones en situació de sense llar, les que arriben a la xarxa d’atenció de sense sostre tenen una salut física i mental pitjor que els homes.

3. Més de la meitat tenen entre 31 i 50 anys. El 21% entre 51 i 60, i el 10% entre 18 i 30 anys, segons les dades del recent informe ‘Les persones en situació de sense llar a Barcelona: perfils, estat de salut i atenció sanitària’.

4. Percentualment, hi ha més dones que homes allotjades a la xarxa de centres o residències per a gent sense llar.

5. La mitjana de temps al carrer, en general, és de 2 anys. El 69,3% de les dones porten més d’un any al carrer; el 30,4% porta menys de 6 mesos.

6. Pèrdua de recursos, maltractaments, malalties mentals, addiccions… són les causes de l’arribada de les dones al carrer.

7. Moltes de les persones sense llar pateixen una malaltia mental. L’any passat, l’únic equip de psiquiatres de carrer a Barcelona va atendre 205 persones, el 23% dones. En general, les dones presenten els casos més greus.

8. La majoria dels recursos existents a Barcelona per a persones sense llar s’adrecen tant a homes com dones. Segons la cap de servei del programa de persones vulnerables de l’Ajuntament de Barcelona, Carme Fortea, tot i haver alguns recursos específics, la tendència és oferir equipaments generals amb activitats concretes que incorporen la perspectiva de gènere.

Vidular amb l’adquisició d’aquest pis, que posteriorment ha arrendat a Arrels Fundació,  col·labora amb el programa d’ Habitatges amb Suport d’Arrels.

Arrels, amb aquest programa, te l’objectiu d’oferir a les persones sense llar una via cap a la seva autonomia a través de la convivència i recuperació d’hàbits.

Arrels Fundació disposa en l’actualitat de 17 habitatges amb suport, i compta amb 47 places. L’objectiu dels habitatges és oferir a persones en situació d’exclusió social un habitatge compartit, amb suport socioeducatiu, en el marc d’un entorn normalitzat.

Arrels compta amb tres tipus de pisos, en funció de les necessitats dels residents, dels objectius de treball i del suport que se’ls hi dóna: pisos assistits, pisos tutelats i pisos supervisats.

L’objectiu del programa és oferir un habitatge digne cobrint totes les necessites derivades. Els residents comparteixen el pis amb companys (la majoria són de 2-3 places, tot i que n’hi ha algun que en té fins a 6), fomentant també la convivència i relació amb altres persones.

Des d’Arrels estem molt contents d’aquesta operació que permet als residents d’aquest pis continuar vivint a casa seva.

El passat diumenge 7 de febrer el grup Km3 va organitzar un concert benèfic per a la gent en situació de sense llar a l’església parroquial d’Ordino al Principat d’Andorra. El quintet de vent convidat va ser InNova Ensemble, grup de joves professionals residents a Barcelona, que es van oferir per la causa de forma altruista.

L’ objectiu d’aquest concert, a part de donar a conèixer Km3, va ser el d’apostar per la reflexió i informar als ciutadans de la realitat social de les persones en situació de sense llar. A l’acte també es va recollir roba per a les persones usuàries del Centre Obert d’Arrels.

Des d’Arrels Fundació volem agrair la iniciativa solidària de KM3 i la col·laboració de tots els assistents al concert.

A través d’una representació d’associacions amb seu o delegacions a Catalunya, entre les que trobem a Arrels Fundació, el calendari mostra un ampli ventall d’accions i activitats que totes aquestes entitats duen a terme en benefici d’infants, persones en perill d’exclusió social, països en via de desenvolupament, medi ambient, animals, etc…

Al projecte hi participen els voluntaris de 13 entitats. Ells són els protagonistes de les imatges que representen de forma simbòlica les seves accions de voluntariat a cada una de les seves organitzacions.

A Arrels Fundació, com a entitat de voluntariat que som, el fer una acció difusora de la feina de tots el voluntaris que treballen en diferents àmbits ens va semblar una molt bona idea. La fotografia és de la Rosa Varela, voluntària que treballa al Centre Obert d’Arrels Fundació.

Les entitats que, a més d’Arrels Fundació, han col·laborat en l’edició del Calendari Social 2010 d’Esparbé són: Banc dels Aliments, Associació d’Amputats Sant Jordi, Fundació Ared, Associació Alba, Casal dels Infants, Refugi Aixopluc, Fundació K-Mon, Medicus Mundi, CEPA, Amics de la Gent Gran, SOS Tucuman i Amnistia Internacional.

Esparbé ens ha explicat que el calendari ha tingut molt bona acollida entre els participants que han valorat l’oportunitat de treballar conjuntament en un projecte engrescador.

El passat 29 de desembre els residents dels pisos tutelats per Arrels van celebrar el seu particular dia de Nadal amb un dinar que es va poder organitzar gràcies a la col·laboració de Medfitness.

Al dinar, que va tenir lloc a un local cedit per l’Obra Social de Caixa Catalunya, van assistir al voltant d’unes 85 persones entre residents i voluntaris dels pisos, treballadors d’arrels, ex-residents i convidats.

La valoració per part de l’equip de pisos ha estat molt positiva. Tant  residents com voluntaris van gaudir no només del dinar, si no també participant en la preparació prèvia: confecció de la invitació, reserva de menú, sala, guarniment, obsequis…

A més a més, com a sorpresa pels residents, la sobretaula es va amenitzar amb l’actuació del mag David.

Així que, des d’aquest bloc volem donar les gràcies a Medfitness per haver fet possible aquest dinar de Nadal per a totes les persones vinculades als pisos d’Arrels Fundació.

El Xavier, imaginem-nos que aquest era el seu nom, tenia la malaltia de Corea de Huntington, també coneguda com a “ball de Sant Vito”. És una malaltia neurodegenerativa i que condueix inevitablement a la mort. Tots ho sabíem, però el Xavier era al carrer.

La Puri i jo el vam veure per primera vegada el febrer del 2009, però ¡vés a saber des de quan el Xavier es passejava pels carrers!

Tots vam fer el que havíem de fer.

Des del primer dia, la Puri i jo vam denunciar la situació al Miquel, el nostre coordinador:

- El Xavier és un malalt; pensem que no ha d’estar al carrer.

El Miquel també va obrar com calia. Es va posar en contacte amb els companys del SIS per informar-los-en i informar-se’n: el professional encarregat del seguiment del Xavier ja coneixia la situació i estava fent el que havia de fer per aconseguir que la persona que judicialment tenia la tutela del Xavier fos declarada no idònia i se’n nomenés una altra.

Tot estava controlat.Tots estàvem fent el que havíem de fer.Només calia esperar.
No conec bé els protocols que se segueixen en aquests casos, però alguna cosa m’han dit del forense que s’havia de presentar per diagnosticar i del jutge que, al final, havia de dictaminar i executar.

I és que, una vegada es determinés que efectivament l’actual persona que tutelava el Xavier no era l’adequada per a aquest home, malalt i ja des de fa temps declarat incapacitat, la tutoria s’havia de donar a una altra persona o entitat que fes més bé els deures, amb la confiança que, d’aquesta manera, potser, les coses podrien començar a funcionar i el Xavier podria sortir del carrer per ser atès i tractat com es mereixia.

Però no hi va haver temps.
El Xavier no va esperar els protocols i es va morir al carrer.
Els temps que aquesta societat ens donem per canviar les coses han estat massa llargs per al Xavier i es va morir sol i malalt al carrer.

Però ningú n’és culpable.
Ni la Puri ni jo, que vam avisar a qui havíem d’avisar.
Ni en Miquel, que va actuar amb promptitud i constància.
Ni el professional de treball social de l’ajuntament, que em consta que estava preocupat i atent als canvis.
Ni el forense, ni segurament el jutge, que, en el pitjor dels casos, ni tan sols ho sabien; perquè l’engranatge, la burocràcia i la paperassa que conformen la gran maquinària dels protocols requereixen uns temps que s’han de deixar passar perquè es compleixin les fases establertes.

Però el Xavier es va morir, sol, en una andana del metro, al carrer, on no hauria hagut de morir mai, sense dignitat.

Ningú en té la culpa, però, com diria la meva mare, “els uns pels altres, i la feina per fer.”
Ningú en té la culpa, però hi ha hagut un mort.
Ningú en té la culpa, però em queda un regust amarg i la sensació i la tristesa de no haver fet prou. Perquè el Xavier, tot i viure al carrer, no hauria hagut de morir mai al carrer.

Amb aquest regust amarg del que parla l’Enrique i amb l’esperança  que no es repeteixin aquests fets , només ens queda acompanyar a la persona que ha mort en el moment de la seva mort.

És per això que Arrels Fundació es fa càrrec de l’organització i comunicació dels actes de comiat quan mor una persona atesa per la Fundació. Des d’Arrels s’entén que també en el moment de la mort s’ha d’ d’acompanyar a la persona, formant part de la seva família. És una activitat altament valorada per les persones sense llar, ja que entenen que Arrels segueix estant al seu costat.

Així que s’ha creat la comissió  la Barca de Caronte, encarregada de vetllar pel correcte funcionament del procés de l’enterrament. Els detalls d’aquest Projecte es troben a l’apartat de Projectes a Finançar, Morir amb flors:La barca de Caronte.

Enrique és un voluntari de carrer d’Arrels i acaba d’escriure aquest text al seu bloc Con cartones  por la calle. Es pot dir més alt però no més clar. Et suggereixo també el comptador de persones sense sostre mortes el 2009 que actualitza Enredpsh.

Amb l’objectiu de recordar i difondre la feina i el compromís social i polític d’Alfons Comín, l’any 1983 es va posar en marxa la Fundació Alfons Comín. Des d’aleshores, l’entitat ha contribuït a la tasca de fer un món més just mitjançant la divulgació de publicacions, l’organització de conferències i trobades, i l’atorgament del Premi Internacional Alfons Comín.

En els seus 25 anys d’història, aquest guardó ha reconegut la tasca de personalitats com l’expresident sud-africà Nelson Mandela; el sacerdot francès i fundador de Traperos de Emaús, Abbé Pierre; i el religiós català Pere Casaldàliga. També ha destacat la feina del Moviment dels Treballadors Sense Terra al Brasil, les dones afganeses de l’associació Rawa i la Marxa Global contra el Treball Infantil. Aquest any, el seu reconeixement mira als carrers de Barcelona i la feina que des de fa 22 anys desenvolupa Arrels Fundació.

“El jurat ha acordat premiar per unanimitat Arrels Fundació, per l’esforç perquè les persones excloses es puguin reintegrar amb tots els seus drets, i per la seva tasca de denúncia i de transformació social”, va afirmar la presidenta de la fundació Alfons Comín, Maria Lluïsa Oliveres, durant l’entrega del premi el passat 21 de desembre.

Segons Antoni Comín, membre de la fundació Comín i diputat al Parlament català, el guardó premia una entitat “que fa reflexionar de manera radical sobre com el sistema econòmic actual condiciona el sistema social”. Les persones sense llar “són l’expressió d’un problema del qual la societat és conscient: una economia que només es basa en l’eficiència i la competitivitat i on no hi cap tothom”, afegeix.

30.000 persones sense llar, 1,8 milions de pisos buits

En aquest mateix sentit va parlar Salvador Busquets, director d’Arrels Fundació, que va recordar que, en aquests moments, “a Espanya hi ha entre 22.000 i 30.000 persones en situació de sense llar” de les quals “a Barcelona prop de 2.000 persones dormen al carrer o depenen de recursos assistencials per passar la nit”; i aquestes xifres “augmentaran properament”. Tot això, en un país on la Constitució reconeix el dret a l’habitatge digne i on hi ha 1.800.000 habitatges buits.

“Segons dades del 2008, i en relació als ingressos familiars, l’habitatge a Espanya hauria de baixar un 41 % per equiparar-se als preus dels 17 països més industrialitzats. Segons el Consell General del Poder Judicial, l’any passat hi hagueren 58.700 expedients d’execució hipotecària, i per aquest any se’n preveuen 115.000, quasi el doble”, va alertar el director d’Arrels Fundació al seu discurs.

Com va explicar Salvador Busquets, totes aquestes persones en situació d’exclusió són alguna cosa més que xifres. Tenen nom i cognoms, i una història personal que Arrels acompanya en molts casos. És el cas del Miquel, “excel•lent dibuixant” que fa poc va saber que li publicaran el seu còmic Miquel, 15 anys al carrer. “D’aquí a poc temps, uns dies, potser unes setmanes, podrà accedir a un pis del Patronat Municipal de l’Habitatge. En Miquel té 65 anys, i fa temps que demana poder viure tot sol. 15 anys al carrer i 7 anys en pensions i pisos compartits. Em pregunto: això és el dret a l’habitatge?.”

“L’exclusió no és inevitable”

Durant l’acte d’entrega del Premi Internacional Alfons Comín es va recordar també l’acció i els valors del Josep Maria Pañella, membre fundador d’Arrels Fundació que ens va deixar al mes de setembre. A més, la trobada va servir per recordar el paper que tots i totes, administracions, entitats socials, ciutadania i empreses tenen en la lluita a favor de la inclusió social. En aquest context, Salvador Busquets recordava que “l’exclusió no és una cosa inevitable. Ni tampoc res de consubstancial i escrit en les noves formes de desenvolupament econòmic. És un fenomen polititzable, és a dir, subjecte a resposta des de les institucions públiques i des de la capacitat de reacció de la societat civil.”

Durant l’entrega del premi Comín hi van estar presents personalitats com el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Carles Martí; el tinent d’alcalde d’Acció Social i Ciutadania, Ricard Gomà, i el conseller d’Economia de la Generalitat, Antoni Castells, entre d’altres.