Empreses que donen sostre

Una de cada deu persones que viuen al carrer tenen estudis universitaris.

L’ antropòleg de la Fundació Sant Joan de Déu Joan Uribe va posar ahir sobre la taula múltiples qüestions sobre la situació en què sobreviuen els sense sostre a Barcelona i alguna resposta, durant la presentació de l’estudi Els sense sostre de Barcelona: perfils, estat de salut i atenció sanitària, dirigit per ell mateix i per Sara Alonso i editat per la Fundació Jaume Bofill. En l’apartat de respostes, la principal és que, malgrat que el 49,1% d’aquestes persones pateixen alguna malaltia mental, en la majoria d’ocasions aquestes han estat desenvolupades pel fet de viure al carrer i no al revés, al contrari del que s’acostuma a creure.
Elaborat a través d’una enquesta en profunditat a més de 600 persones del col·lectiu, l’estudi posa de manifest que els indigents estan pitjor de salut del que creuen i manifesten i reben una atenció sanitària inferior a la que necessiten. Les malalties o trastorns més freqüents són les relacionades amb els músculs i els ossos (en un 67,6%), les cardiovasculars (en un 57,2%), els trastorns mentals (49,1%) i l’alcoholisme i altres toxicomanies (45%).
En general, la major part d’aquestes persones no fa més de tres anys que es troben en aquesta circums-tància, i un 27,6%, és a dir, un de cada quatre, el juny del 2008 –moment en el que es van fer les entrevistes– feia menys de sis mesos que s’hi trobava. Pràcticament la meitat (un 46,9%) hi està des de fa entre sis mesos i menys de tres anys. Els autors van posar èmfasi en el fet que les entrevistes es van fer «abans de la crisi», durant l’any 2008, de manera que els resultats ara com ara podrien variar a pitjor.

MAJORIA D’HOMES / En l’apartat de misteris sense resoldre destaquen els motius que fan que un 87,7% dels aproximadament 3.000 indigents de la capital catalana siguin homes o per què els sense sostre que viuen al carrer són els que presenten malalties cròniques amb menys freqüència, davant els que viuen en albergs.
L’estudi també constata que aquest col·lectiu sol accedir a l’atenció mèdica en situació crítica, és a dir, d’emergència, fet que provoca que la majoria no segueixi un tractament, ja que cada vegada que van a urgències se’ls obre un historial nou i comencen de zero, fent impossible un seguiment. «Seria molt important la creació d’un historial únic», va reclamar Uribe.
Pel que fa als motius que fan que aquestes persones no vagin al CAP –a més del fet que un 50,7 siguin estrangeres–, Uribe va apuntar que són persones amb una gran mobilitat, per a les quals el sistema sanitari no resulta accessible. «No entenen això de trucar i demanar hora, si poden anar a urgències quan estan malament», apunta.
CASA I FEINA / Els autors de l’estudi també van proposar que el dret a la salut no es pot dissociar del dret a la vivenda i a un treball digne. «Sense estabilitat és difícil, quan no impossible, accedir amb un caràcter de continuïtat als serveis socials», diuen.
De la radiografia de la població que viu als carrers de Barcelona sorprenen xifres, com que gairebé una de cada 10 té estudis universitaris (un 9,8%), encara que la majoria té estudis bàsics: el 66,44% va cursar primaris i d’aquests, un 46% els tenen completats. L’estudi també reflecteix que una mica més del 60% tenien relacions familiars i/o de parella i vincles d’amistat abans d’arribar a aquesta situació de desarrelament social.