Empreses que donen sostre

Diomar té 55 anys, algunes cicatrius encara visibles de quan es va llançar al metro i ganes de seguir endavant. Ja no li és igual. “Per primera vegada estic en una pensió”, explica.

Amb 15 anys va entrar a treballar en el servei domèstic d’una família amb diners. Amb una jornada de fins a 12 hores “tenia per al menjar, l’habitació, per rentar la roba…”. Va passar per diverses cases, sempre sense contracte. Ara cobra una pensió no contributiva d’uns 400 euros.

“Per un sostre, per no estar amb la motxilla d’aquí cap allà, fas qualsevol cosa, comets errors”, afirma. I recorda com, en el seu pas per diverses habitacions llogades, els amos de les cases mantenien relacions sexuals amb ella en canvi de no pujar-li el lloguer.

Diomar ha viscut en habitacions rellogades, a cases d’amics, caixers automàtics i parcs. Fa vuit anys va voler acabar amb tot i es va llançar al metro. Va estar quatre mesos hospitalitzada.

“Ara, amb els diners que em donen, estic intentant estalviar per poder llogar un pis i compartir-lo.” De moment viu a la pensió i està contenta. “M’agrada posar-me la meva música baixeta i, quan entro, ja no surto”, diu.